A vore

A vore pantalons_Foto Guillermo Barbera

 

A vore
Tradició, contemporaneitat, recerca, públic, memòria i festivitat

Direcció: Sonia Gómez i Ramon Balagué
Música: Astrio i Pau Puig
Cantador: Ramon Balagué
Balladores: Carme Balagué i Sonia Gómez
Producció: Marcela Imazio
Coproductors: Fira de la Mediterrànea, Manresa, Mercat de les Flors, Barcelona i Auditori, Barcelona. 

Presentació d’una primera fase del projecte a la Fira de la Mediterrànea l’any 2015, 40 minuts.
Enllaç: https://vimeo.com/204151172
Estrena  Fira de la Mediterrànea, Octubre 2017

Un projecte de mestissatge temporal i tradificció sobre la cultura popular de les Terres de l’Ebre.
Fa més de cent anys una nova tendència en música i dansa s’extenia des de Viena per tota Europa fins arribar a la ciutat de Tortosa. Los iaios més autòctons se posaven les mans al cap veient com los valsets i los balls agarrats desbancaven ritmes i costums de sempre. Lo modern era allò i l’espècie invasora transformava una manera de fer i sentir.

A vore és un projecte de recerca musical i dancística que treballa a partir de la expressivitat tradicional, los ritmes, paraules i les danses documentades  del sud de catalunya i nord del país valencià i les fa dialogar amb la música d’Astrio i la dansa performativa de Sonia Gómez. Un diàleg entre llenguatges d’abans i d’ara. 

A vore és un espectacle com els que es fan “allà” però d’”aquí”. Fa pensar en aquells projectes que quan els veus fets internacionalment, et preguntes com es que no els fem nosaltres, amb la riquesa i els substrat cultural que tenim.
És una aposta del Mercat de les Flors, Fira Mediterrània de Manresa i l’Auditori de Barcelona a on es troba dansa, música, paisatges sonors, terra i vida amb una perspectiva de recerca festiva i antropològica, barrejant i confluint contemporaneitat i tradició.

A vore neix d’entendre la música i la dansa (Philip Ball) com a pegamento de comunitat amb base antropològica, i és intencionadament popular i actual. A partir d’una tradició cultural autòctona d’una zona molt concreta de la Catalunya nova, que ha sobreviscut com ha pogut al vendaval globalitzador i a les maneres de cultures adquirides. Es basa en les terres de l’ebre, però podia ser de qualsevol lloc.

A vore no és un espectacle nostàlgic, no vol posar en escena danses fosilitzades. En tot cas, les vol entendre i reanimar-les.
I viure-les des de la festa.

Què passaria si resseguiem un fil de la història fins al moment en que la transmissió oral se va trencar per l’arribada de noves modes i maneres d’entendre el món que van arraconar i abandonar les tradicionals?

A vore vol anar a aquell moment difós. Volem reprendreu on es va quedar, amb nous instruments i les noves troballes expressives del s.XXI, com qui torna a casa després d’estar visquen molts anys a l’altra punta del món i experimenta un xoc cultural, amb alegries, màgia i algun que altre malentès.

Que passa si lo modern treballa amb lo antic com a materia primera de creació?  

Que passaria si els iaios que quan eren jovens que aporrejaven guitarres de fusta poguessin tenir guitarres elèctriques i amplificadors?

Que pot aportar una forma d’expressió que ja a principis del segle passat s’anava perdent, a un escenari d’avui?

El substrat cultural tradicional ebrenc com a materia primera.

Un dia qualsevol. Despres de treballar al sol, esperant a les pubilles que vaiguen a la plaça a beneir los animals.
Hi ha cant, hi ha ball, benediccions i contradiccions.
Es una època d’entre guerres. La gent se busca la vida i viu i celebra com pot.
Comencen a arribar noves músiques de moltes parts del món, són temps moderns.
La comunitat en constant canvi, adopta, expulsa, modifica. En este cas, les carreteres, la invenció de la radio, la profesionalització de l’expressió artística popular, el glamour dels escenaris, segurament van tenir molt a veure…
L’evolució dels gustos i dels estils es sempre variant. La música és mestissa per naturalesa, qui l’ensenya, qui la còpia, qui la interpreta, tot, afecta al resultat. Després hi ha les modes, les circumstancies polítiques, les casualitats, els accidents feliços, la mort d’uns intèrprets, els viatges d’altres…
Aquesta manera de fer, a principis de segle passat i amb la posterior guerra civil va ser substituida, no integrada, per l’arribada de altres instruments, per l’esnobisme modern, en un moment donat, es va decidir importar, en lloc de integrar, que era com s’havia vingut fent sempre (com la música i la dansa havien evolucionat).

El diàleg entre influències.
Tot i que vivim en un context social on hi ha més música que mai i és a tot arreu, abans la gent cantava més. Quan no hi havia radio, la música havies de crear-te-la. La gent cantava quan treballava, cantava quan anava a la taverna, quan es moria algú, quan naixia algú, i qui no sabia cantar o tocar, ballava.
Lo perfeccionament, los escenaris, les gravacions, han fet que aquesta naturalitat s’hagi anat perdent i el sentit social en que aquella música vivia se va anar abandonant poc a poc.
Les influències musicals d’aquells intèrprets tenien un radi d’acció de 50 km a la redona. Bebien de la música popular que s’havia configurat a la zona on vivien, que arribava pel riu (amunt o avall) i de cançons d’autoria desconeguda composades en èpoques incertes. Les influències dels músics actuals son globals. Electrònica, jazz, tradicional, contemporani…